Que li direm als nostres fills?

 

 Que els direm d'ací uns anys quan cresquen?, que els direm quan ens pregunten com varem deixar que es diluïra l'estat del benestar?.amb quina cara els explicarem que nosaltres varem poder  gaudir d'uns serveis públics acceptables (i gratuïts), i ells no?  com vam passar de tindre una legislació laboral que donava una certa protecció als treballadors a donar poder absolut als empresaris?.com vam deixar que milers de jóvens, científics, enginyers, investigadors i d'altres ments privilegiades formats a les nostres universitats marxaren pel món a donar riquesa a altres països?

Entendran, i el que és més difícil, comprendran com un País com el Valencià, estiga en fallida perenne? que amb  l'agricultura, la indústria i la capacitat emprenedora de la qual gaudíem, ens vam dedicar durant anys a desbalafiar recursos, a fer aeroports sense avions i a edificar sense trellat destruint el nostre territori?

Qui els explicarà que aquells que ens governaven anaven enriquint-se ells i els seus amigos del alma, repartint-se a mans plenes els diners de tots i fent peregrinatge pels jutjats? el que és pitjor...com la gent els votava any darrere any?
Qui de nosaltres els farà vore que durant tants anys no vam poder fer res més?

No som ningú

No som ningú...m'encanta aquesta expressió.De xiquet la escoltava molt a les iaies de Rafelcofer.Sempre que faltava algú al poble, després de dir qui era i les dades bàsiques per al soterrament, algú dels presents sempre acabava dient...no som ningú amb cara de circumstancies, i tots responien amb el cap afirmativament i els ulls entornats, com donant per tancat el tema.Quan la cosa ho permetia i l'ambient era més distés, algú dels presents afegia al no som ningú, un socarro....i menys en "canoncillos".Esta situació m'encisava encara més ja que de sobte tots riem i pareixia que la pena era menys.

Després de més gran, he pensat varies vegades en el significat d'aquesta frase més enllà de l'estricte significat etimològic, i sempre arribe a la mateixa conclusió:Quina gran veritat.

El nostre pas per la vida és més bé curt, les nostres obres efímeres, i la nostra petjada en la història quasi imperceptible, i així i tot la societat pareix encabotada en vendre-nos l'èxit personal i el reconeixement públic com la clau de la felicitat absoluta.Front a aquest foment egocèntric del personalisme cada vegada anem perdent el sentit de la comunitat, del grup, del poble,etc i a la vista està que el camí del jo absolut no és tant magnific com ens han volgut vendre.

Totes les persones anem a parar al mateix lloc, i allà tots anem igual, i res podem endur-nos( material per suposat, espiritual està per vore) de record.Ja ho dia Machado, "Nunca perseguí la gloria, ni dejar en la memoria de los hombres, mi canción."

He volgut batejar el meu bloc amb aquesta gran afirmació.Crec que és una bona declaració d'intencions, i si el gran Darth vader pot acabar com a caixa de llepolies, imagineu-vos el que ens pot passar als demés.